LOS JUEGOS VISTOS POR UN EXTRANJERO

La Màgia Carioca “tranquilo, tudo vai dar certo” dels Jocs de la Alegria. Van ser dues setmanes intenses, emocionants i emotives; ara les Olimpíades han passat d’un somni a un record, el món torna a la normalitat, una normalitat que mai s’atura, però que durant els Jocs Olímpics, provoquen una sensació d’amnèsia momentània: sembla que tot passi a segon pla i que els humans podem deixar tota la foscor i misèria del món per refugiar-nos en l’esport, que és capaç de regalar-nos moments màgics que maquillen la realitat.

En cada competència esportiva hi va haver drama, emoció, tristesa, felicitat i nostàlgia. Hem pogut veure a molts atletes demostrar la seva grandesa i avui, els admirem pel seu esperit que els ha portat al capdamunt de les seves disciplines; com ho han estat Michael Phelps o Usain Bolt, que es van retirar com a autèntics campions i llegendes (possiblement els millors) dels seus respectius esports. Aquesta és l’essència dels Jocs Olímpics.

Potser les Olimpíades de Londres en el 2012 van brillar per la seva organització i les de Tòquio el 2020 seran les més tecnològiques, però serà molt difícil que li treguin a Rio el títol de les Olimpíades més alegres i musicals que s’ha viscut mai. Des de les “bossa novas” del dia de la inauguració fins als tambors que van celebrar l’or olímpic obtingut pel Brasil de Neymar, Rio no ha parat de gaudir de l’esdeveniment esportiu més important del món.

Hi ha una frase al Brasil que sintetitza en quatre paraules l’optimisme característic d’un poble acostumat a lluitar amb moltes dificultats i amb un estat de crisi permanent: “Tudo vai dar certo”, el que ve a ser “al final tot sortirà bé”. Aquesta frase s’adapta perfectament a l’organització dels Jocs Olímpics, que lluny d’haver estat els més perfectes de la història, tampoc han estat tan desastrosos com molts auguraven. Afortunadament, després de mesos carregats de tensió per l’exagerada amenaça del virus de la Zika, i l’estigma de la inseguretat per un país on el 70% de la població resideix en “fabelas”, en cap moment s’ha percebut cap sensació d’incomoditat o inseguretat pels espectadors.

El transport ha estat un altre dels grans reptes de Rio 2016. La construcció del metro fins a Barra de Tijuca, a les rodalies del Parc Olímpic, és un dels principals llegats que els Jocs deixaran als carioques. No obstant això, els embussos han estat constantment presents al llarg dels dies. El fet de concentrar els Jocs en 4 àrees de competició, va provocar que el transport tant per els atletes i els treballadors, com per els aficionats comportés durades d’entre 1,5 i 3 hores per trajecte, entre les diferents seus de la ciutat. D’altra banda, la sensació de la poca assistència de públic, ha estat també un dels aspectes més destacats d’aquests Jocs. Excepte comptades excepcions, les entrades han estat fluixes. Malgrat estar totes venudes, els espais a les grades eren una constant en totes les competicions. Tot plegat, en unes instal·lacions ampliades amb un muntatge provisional, exprés per als Jocs i que no deixarà llegat per a la ciutat.

A Rio han succeït coses que haguessin estat impensables en qualsevol altre país. Hi han hagut llargues cues d’entrada a les instal·lacions, escassa senyalització d’indicacions per a l’espectador, una gran escassetat de serveis en cada un dels complexos esportius, no obstant això, el caràcter del voluntari carioca, sempre alegre i amb un “bom dia” i un somriure cada matí, fa que et resulti tot més conciliador. A més, la sensació, malgrat tot, és que l’esport pot amb tot, cosa que no hauria de sorprendre molt, perquè és la costum. “La premsa internacional li deu una disculpa a Rio de Janeiro i a Brasil, perquè ha estat una experiència magnífica. Fa un any i mig que estem escoltant històries negatives (…) en canvi vam veure l’esperit, l’energia i la bellesa de la ciutat i la seva gent”, va declarar fa uns dies l’ex gimnasta nord-americà Bart Conner.

Anaven a ser els Jocs del Zika, de la inseguretat, del caos, del boicot de Rússia o del dopatge, però, com sempre, ha acabat sent el de les estrelles de l’esport que marxen i de les que estan arribant. Potser, en la caòtica ment dels carioques, al ser capaços d’arribar en l’últim segon i de resoldre hàbilment els seus errors amb un gran somriure, festa i samba, matèria primera que mai faltarà a Rio, sigui la veritable definició de l’èxit. A Rio, aquest planeta tropical aliè a la resta de l’univers, ningú s’atreveix a dubtar-ho: aquests han estat els “Juegos Maravillosos”.

Oriol Martí Aguaron

Alumni Máster en Dirección y Gestión del Deporte
Barcelona School of Management
Universitat Pompeu Fabra